Les guardianes de l’essència

Era sortir de l’escola, pujar als seients del darrere del cotxe, trobar-se a Argentona com a punt estratègic i dirigir-se cap al complex esportiu de L’Hospitalet Nord, on fa una dècada s’entrenaven els equips de futbol femenins del Barça. Aquest era llavors el ritual gairebé diari i conduït pels pares d’Olga Garcia (de Dosrius) i Leila Ouahabi (de Mataró). L’avui extrem del primer equip va iniciar la seva trajectòria blaugrana des de l’FCB Escola, el 2002, i un lustre més tard convergia al planter amb la de la lateral, que havia après a dominar la pilota al costat del seu germà gran als carrers del Maresme. Van fer els primers passos amb "les grans" gairebé alhora, cap al 2010. Totes dues, a més, coincideixen que es van foguejar al País Valencià abans de tornar a la disciplina culer, ja com a futbolistes internacionals.

Olga i Leila són dues de les sis jugadores de la plantilla que fa més de deu anys que es van incorporar al Barça. I és que, en ple procés de creixement i de professionalització, amb arribada inclosa de jugadores estrangeres, l’equip conserva les guardianes de l’essència. Les que les han viscut de tots els colors; les mateixes que un dia van ser pràcticament invisibles i les que a base d’esforç i sacrificis van aconseguir l’hegemonia del futbol espanyol. Una carrera de contrastos.

Carrera de contrastos

Entre elles, segurament el cas més singular és el de Melanie Serrano. El 2004, l’andalusa baixava i pujava amb tren a cada entrenament des de Blanes, on s’havia mudat poc abans amb la seva família. Només tenia 14 anys, però ja jugava a la Primera Divisió, amb noies que li doblaven amb escreix l’edat. Fins als 18 no es va poder instal·lar a la capital, compartint pis facilitat pel Club amb altres companyes.

Eren altres temps. Els mateixos en què van arribar a Barcelona Marta Unzué i Laura Ràfols, ara les dues primeres capitanes del Femení. Unzué, membre d’una nissaga estretament vinculada a l’esport, va fitxar el 2006 juntament amb la seva germana bessona, Elba, procedents de l’Osasuna. Perseguien el somni de triomfar en el Club que les va seduir des de petites a Berriozar (Navarra), des d’on havien escoltat un munt de vegades que un dia hi havia jugat el seu oncle Juan Carlos. Objectiu compartit amb Ràfols. De 26 anys, en fa ja 12 que defensa la porteria culer. La de Vilafranca va començar amb el filial i no va trigar gens a fer el salt en un primer equip aleshores habituat a la derrota i, fins i tot, al descens.

La perseverança i l’experiència malgrat la seva joventut són els denominadors comuns de totes elles. Així, amb cara i cos de de nena, Vicky Losada treia el cap a l’elit del futbol estatal per primera vegada la temporada 2006/07. Ara és tota una ‘veterana’ de 25 anys, amb aprenentatge també adquirit en les seves aventures als Estats Units i, la darrera, a Anglaterra. Els seus canvis d’aires van ser per créixer i tornava al novembre passat encisada pel projecte barcelonista.

Són històries culers que van començar fa més d’una dècada i que continuen vives amb un present i un futur marcats per la il·lusió. Com la del primer dia.