fcb.portal.reset.password

Al llarg dels anys s’ha especulat molt sobre l’origen dels colors del FC Barcelona, el blau i el grana. Se sap que a la reunió fundacional es va decidir el nom del nou club, però no els colors de la samarreta, per la qual cosa no se sap amb quina indumentària es va disputar el primer partit. A la segona reunió de socis, el 13 de desembre del 1899, és quan van decidir-se per la tonalitat blaugrana a la samarreta, que durant pràcticament deu anys anava acompanyada d’uns pantalons blancs. D’aquelles primeres reunions només es coneix el poc que va transcendir-ne a la premsa, breus notes sobre aquell grup de joves que simplement volien jugar a futbol i que no podien sospitar que estaven posant les bases del club que coneixem avui.

Per explicar el perquè d’aquella decisió s’havien enunciat moltes teories, cap de les quals documentada. Hi havia qui deia que s’havien utilitzat aquells colors perquè era la roba de què disposava la mare d’un dels jugadors, idea descartada perquè el jugador en qüestió, Comamala, no va debutar fins al 1903. També s’ha pogut llegir que els colors triats eren els dels llapis que utilitzaven els comptables a l’època, que tenien dues puntes, una de blava i una altra de vermella. Es va arribar a dir que aquells colors eren els del cantó suís de naixement de Gamper, afirmació que es pot desmentir categòricament. I l’any 2008, quan el sorteig de la Champions ens va emparellar amb el Basilea, es va insistir que el fet de compartir colors indicava que el Barça havia pres els de l’equip suís. Com va documentar fa anys Emma Gamper en un llibre sobre l’etapa helvètica del seu avi, el club del seu país amb el qual Gamper va mantenir un compromís més gran va ser l’Excelsior, i posteriorment el Zuric, que va fundar i liderar personalment, molt més que amb el Basilea, on va jugar molt poc.

De fet, les primeres històries del Club passaven de puntetes per aquesta qüestió. El periodista Daniel Carbó, que el 1924 va redactar l’obra Historial del Futbol Club Barcelona, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del FC Barcelona, va escriure telegràficament: “S’acordà que els colors del Club fossin els blau i grana”. Res més. La història que va fer Albert Maluquer arran de les bodes d’or, el 1949, explicava en 15 línies que hi havia diverses versions, i s’inclinava per atribuir els colors a l’equip suís en què jugava Gamper, però no aclaria a quin es referia. Tot plegat indica que quan encara hi havia testimonis que havien conegut els fundadors no s’havia transmès una versió consolidada de l’origen dels colors, o ningú havia donat importància a la pregunta que ens fem ara.

Una tarda amb els Witty i els Gamper

No cal explicar a cap barcelonista qui va ser Joan Gamper, impulsor i fundador del Club. Però, naturalment, en el petit nucli d’entusiastes que l’acompanyaven també hi havia altres cognoms que són fonamentals. Un d’aquests cognoms és el dels Witty. Els germans Frederick Arthur i Ernest Witty van ser molt actius en aquells primers anys, i van participar en la segona reunió, la del 13 de desembre del 1899, justament la reunió en què es va acordar que els colors del Club fossin el blau i el grana. Els descendents d’aquells joves fa temps que donen voltes al perquè d’aquells colors, i busquen respostes en la memòria de les seves famílies.

Manel Gamper, nét del fundador, sempre es dol de no haver preguntat més coses al seu pare, Joan-Ricard Gamper, que va ser directiu del Club a la dècada del 1970 i que segur que havia parlat moltes hores del seu estimat Barça amb el fundador. D’altra banda, els Witty tenen ganes d’explicar el que havien sentit sempre a casa. Michael Witty és nét de Frederick Arthur Witty, que va assistir a la segona reunió i va ser president del Club del 1903 al 1905. Va tenir la sort que el seu pare va viure fins als 89 anys i van poder parlar molts cops del Barça.

Sempre li va explicar que els colors del club provenien de l’escola on havien estudiat els avis, la Merchant Taylors, a Crosby, Liverpool. Aquesta idea, però, no se sustenta únicament en el record. Com és lògic, arran del 75è aniversari del Club es va tornar a parlar molt de la història de l’Entitat. Va ser aleshores quan Frederick Witty, fill de Frederick Arthur i pare de Michael, veient que ningú parlava de la procedència dels colors, es va decidir a escriure a Liverpool per preguntar-los si, efectivament, el blau i grana eren els colors de l’equip de l’escola. La resposta va ser prou clara: el blau i el grana eren a l’equipació de l’equip de rugbi de l’escola de finals del segle XIX, en el qual havien competit els dos germans Witty mentre feien els seus estudis. La pista era important, però va passar desapercebuda i no se’n va tornar a parlar.

Passaven els anys, i de tant en tant els colors blaugrana han tornat a les converses dels Witty i els Gamper, que van anar forjant una hipòtesi versemblant. I això és el que van voler explicar al Club fa unes setmanes, primer al Centre de Documentació i posteriorment al president Bartomeu. Amb una fotografia de finals del segle XIX de l’equip de rugbi del Merchant Taylors, amb fons vermell i franja blava, i els records que els havien arribat de les seves famílies, Manuel i Xavier Gamper i Michael Witty van voler plantejar que hores d’ara la versió més factible és la següent: a la reunió que va decidir els colors del Club els germans Witty devien proposar els colors del seu equip escolar, i a Gamper, que era l’‘alma mater’ de l’Entitat, devia semblar-li bé, perquè ja els havia dut amb el Basilea el 1896, tot i que en aquell equip hi va jugar molt poc.

Si Gamper hagués fet una proposta d’un antic equip probablement hauria triat l’Excelsior, o el Zuric, que havia fundat posant el nom de la ciutat (com faria amb el FC Barcelona) i del qual havia estat el capità, però que duu uns altres colors. La coincidència de la tria dels colors precisament en la primera reunió en què es van incorporar al Club els germans Witty atorga consistència a aquesta possibilitat. De fet, va ser el mateix nét de Joan Gamper, Manel Gamper, qui es va mostrar més categòric: “És convenient que fem oficial l’autenticitat  d’aquest fet, perquè així evitarem que qualsevol es pugui inventar les teories més peregrines. D’aquesta manera, no hauríem de parlar mai més de l’assumpte, perquè aquesta serà la versió oficial del Club.” Per la seva banda, Michael Witty va rememorar: “El meu pare sempre em va transmetre el que li va explicar el meu avi. I jo mateix, de jove, havia arribat a parlar amb l’avi Frederick Arthur d’aquest tema i ell em va confirmar la validesa d’aquesta teoria de la Merchant Taylors, però com que era un home molt modest no hi donava importància”.

Al capdavall, a falta de documentació escrita el testimoni oral sembla clau. Així doncs, la versió proposada per aquestes famílies vinculades a la fundació del Barça es presenta a hores d’ara com la més versemblant i és la que compta amb el suport del Club. Potser algun dia, en el lloc més impensable, apareixerà un document que ratifiqui aquesta teoria. Mentrestant, haurem de continuar explicant que aquesta és la més factible. I de passada recordarem aquells joves entusiastes que van començar a fer rodar la pilota en nom del Barça.
Tornar a dalt