fcb.portal.reset.password

Sor Lucia Caram a la gespa del Camp Nou / FOTOMUNTATGE MIGUEL RUIZ - FCB

Sor Lucía Caram (Tucumán, Argentina, 1966) és dominica contemplativa i va arribar fa 19 anys a Manresa, al Convent de Santa Clara, on avui viu amb quatre germanes de Congregació. Lluny de dedicar-se només a la vida claustral, a l'oració i a la contemplació, fa una tasca social incansable a favor de les persones més desafavorides i vulnerables. Ha Impulsat, entre d’altres, diversos projectes, com el Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa, el Projecte MOSAIC de salut mental i la Fundació Rosa Oriol.

Parla un català molt bo, encara que de tant en tant se li escapa un 'este ...' molt argentí.
Sí, massa sovint! Vaig aprendre el català en part per immersió, perquè a Manresa tothom parla el català, però també em vaig passar moltes tardes amb l’“escolti i repeteixi” del 'Digui Digui'.

Parlar català la va ajudar a integrar-se?
Sens dubte. Abans de venir a Catalunya, hi havia gent que em va recomanar que no vingués. Quan vaig arribar, un gran amic meu, aragonès, que ara és l'exorcista de la diòcesi de Barcelona, em va dir dues coses: creu en Déu més que mai i aprèn el català, i m'ho vaig prendre al peu de la lletra. I no m'ha anat malament! Penso que quan un arriba a un lloc ha d'aprendre’n la llengua i assumir-ne la cultura, això és fonamental per arrelar i entendre la gent.

A l'Argentina o eres del Boca o del River, o potser del Sant Lorenzo, l'equip del Papa

Vostè va néixer a Tucumán, però a l'Argentina era seguidora del Boca.
Em vaig criar a Tucumán, als 18 anys vaig anar a Buenos Aires, i a l'Argentina o eres del Boca o del River, o potser del Sant Lorenzo, l'equip del Papa. Tenia set germans i seguia dos nois, així que m'agradava jugar a futbol. Era molt petita llavors i no va ser fins a l'any 1978, enmig de la dictadura militar, quan el futbol i el Mundial ens van unir a tots els argentins enmig d'una situació de drama. A partir d'aquest moment jo em vaig tornar més fanàtica del futbol.

I quan i on comença la seva afició al Barça?
Quan vaig arribar a Manresa, a la comunitat hi havia una germana, Teresa Elvira, que tenia esclerosi múltiple i que podia fer poca vida normal, i era una fanàtica del Barça. Amb ella vaig trobar una persona amb qui podia parlar de futbol, vam començar a veure els partits, a escoltar-los per la ràdio i quan sortia li portava alguna cosa del Barça. Després, amb l'era de Pep Guardiola, tots vam tenir un ‘subidón’. També va coincidir amb la vida que he seguit, cinc anys de vida contemplativa a València, a poc a poc començo a integrar-me a la vida social, amb activitats socials, i la Catalunya central és molt blaugrana. La gent amb qui em relaciono viu molt els colors del Barça. Tot el meu ambient afavoria que m'apassionés pel Barça.

El futbol uneix les persones i el Barça ha estat històricament un instrument d'integració social. Vostè ho ha comprovat?
Sí. El Barça és un element integrador i que ens facilita l'entrada i el diàleg en diversos àmbits. Quan vaig començar a treballar en temes socials, a l'hora d'entrar a les escoles, tot el que està relacionat amb el Barça, com a passió, com a compromís i com a valors, em va servir molt. Crec que el Barça ajuda a fer país i en el meu cas també va influir la figura de Messi. Però quan diem que el Barça és ‘més que un club', aquí també hi ha un cúmul de valors. És tota una filosofia de vida que altres equips et diran que també ho tenen, però no ho han sabut vendre com el Barça. Per això, quan veiem actituds que no estan en la línia d'aquest tipus de valors amb els nostres jugadors, ens fa mal.

Això li va passar a l’últim Clàssic, en què sembla que se li va escapar la mà al Twitter criticant l’àrbitre i Cristiano Ronaldo..., aquesta actitud sorprèn una mica en una monja, no creu?
Jo sóc molt apassionada i quan em poso a veure un partit de futbol em fico amb tot. Entenc que sobti, entenc que potser hauria de ser més prudent. Sempre dic que abans tenia incontinència verbal i ara tinc incontinència digital, però crec que hem d'aprendre també a prendre'ns la vida amb sentit de l'humor, que també és el sentit de l'amor. En el meu gremi ens hem acostumat a un llenguatge espiritual que està molt lluny de la realitat. Juguem, sentim, ens apassionem com tots els mortals, i el que ens ha d'interessar és el que interessa tot el món. Per què he de dissimular que m'agrada i gaudeixo quan veig un partit de futbol? Potser vaig a un Museu i m'avorreixo com una ostra, però jo crec que cal aprendre a gaudir de la bellesa, i per a mi, veure jugar Messi també és gaudir de la bellesa, no només del futbol. Quan un gaudeix i es fica en les entranyes de les coses, no pensa si ets monja, si toca o no toca, simplement t’hi fiques i humanament dius el que vius i el que sents. Una altra cosa és que un hagi de millorar-se, i que no està bé criticar o condemnar, però hi ha coses que són una evidència, com el fet que Messi és humil i Cristiano un prepotent.

Per a mi el futbol és una passió, però intento aprendre d'aquesta passió

Llavors, la passió pel Barça també li juga males passades?
Tot el que aplico al futbol intento aplicar-ho a la vida també. Per a mi el futbol és una passió, però intento aprendre d'aquesta passió. Sóc apassionada quan veig un partit de futbol, però també quan m’implico en una causa, i quan m’implico en una causa també fico la pota, com quan faig el tuit del que no toca.

Vostè és una religiosa de vida contemplativa i de clausura, però porta una vida social molt activa.
Jo estic en una comunitat de vida contemplativa, faig una opció de vida per dedicar-me en el silenci i en la pregària com una exigència interior, però els murs del monestir van ser traspassats pel clam de la humanitat, sobretot amb aquesta crisi tan brutal que estem vivint. Tot això em mobilitza i m'adono que l'espai de contemplació no són només els límits del monestir, el claustre, la clausura, sinó que un espai de contemplació és el món, i aquí és quan escric 'El meu claustre és el món'. A vegades pensem que hem fet compromisos per a tota la vida, i que ni Déu els pot canviar, però crec que hem de ser fidels als signes dels temps.


I com es compatibilitza la vida contemplativa i de clausura amb les xarxes socials, que són la finestra al món més gran que hi ha?
Sempre he dit que som els pitjors venedors del millor dels productes. Jo crec que el missatge de l'evangeli no és un patrimoni dels cristians, sinó de la humanitat. Jesús ve a instaurar un nou ordre, que és el del que el pa és per partir-se, compartir i repartir, que hi ha d'haver justícia per a tots, treballar pels drets humans, introduir la compassió en la nostra història..., llavors per a mi les xarxes socials em permeten crear complicitats, buscar sintonies i noves sinergies, i per altra banda, les xarxes socials són com un mirall del que hi ha a la societat. Nosaltres vam abocar en les xarxes socials el que portem dins, i veiem que en aquestes hi ha molt anonimat, i que de vegades es converteixen en les clavegueres de la societat, el lloc on la gent vomita les seves frustracions. Si tenim una eina molt bona per ser transparents, per demanar, per explicar, per solidaritzar-se, hem de crear una gran pandèmia de compromís a través de les xarxes socials. Les xarxes són un púlpit, i l'evangeli són versicles, textos molt petits que entren perfectament en 140 caràcters. Crec que Jesús va ser el primer tuitaire de la història: frases curtes que commouen i mouen al compromís.

Vostè va dir en una entrevista que no ser del Barça era pecat ...
Bé, la pregunta era si odiar Mourinho era pecat, i jo vaig respondre que no tenir-li simpatia és una virtut, i a partir d'aquí va seguir el diàleg i el titular va acabar sent “no ser del Barça és pecat”. El que jo crec que no ser del Barça és no ser prou lúcid per no adonar-se que és el millor equip del món, però bé, en aquesta vida hi ha d'haver de tot.

Coneix Messi personalment? Què li va dir o què li diria?
Un dia me'l vaig trobar a la Ciutat Esportiva i ens vam saludar, però ell no va dir res. A Messi cal demanar-li que jugui al futbol i no que parli. Si el veiés avui, li faria una abraçada i li donaria les gràcies per tants moments feliços que ens ha donat, li diria que confiem en ell i després li demanaria disculpes perquè hem estat molt immisericordiosos amb ell. Tots tenim bons i mals moments en la vida i no se li ha sabut perdonar, tant a l'Argentina, on no sabem ni valorar ni respectar Messi, com aquí, l'any passat. Els jugadors no són màquines, no són perfectes. De vegades el nostre problema és que idolatrem els jugadors i no els acceptem que no siguin perfectes i que no guanyem sempre. Aquí tenim tot un repte, l'afició.

I quan escolta que es compara Messi amb Déu?
Ho veig amb molt sentit de l'humor. Jo sempre dic que Déu és argentí i que en la intimitat de vegades es diu Francisco i de vegades Leo.

Tornar a dalt