Si avui parlem de la relació entre el Club i les dones és perquè actualment al món occidental les dones tenen un paper reconegut a la societat, en una clara tendència cap a la igualtat de les persones, independentment del seu sexe. Aquesta és una realitat ben evident ara, però tots som conscients que arribar a aquest punt ha estat un camí llarg i gens fàcil, i que s’han hagut de superar molts prejudicis que qüestionaven la igualtat entre homes i dones.
El món de l’esport no s’escapava d’aquesta dinàmica. Més encara, durant molt de temps l’esport es podia considerar un terreny exclusivament masculí, sobretot pel que fa a la pràctica esportiva. Les referències a les dones eren com a simples espectadores, les quals, amb la seva presència, contribuïen al lluïment dels esdeveniments esportius. A més, hi havia tractats mèdics que desaconsellaven la incorporació de les dones a la pràctica esportiva, perquè es creia que les podia perjudicar en el moment d’esdevenir mares. Sortosament aquestes concepcions han canviat. Però les mentalitats no canvien d’un dia a l’altre, sinó que segueixen un camí lent. I fa falta gent que empenyi aquests canvis.
Quan els Estatuts només parlaven d’homes
El Barça va néixer com un club esportiu creat per homes i pensat per als homes; aquest era el signe dels temps el 1899. Els homes es feien socis del Club per jugar a futbol, ja que aquest era un dels drets que atorgaven els Estatuts del Club aleshores. Per això no es pensava en la presència femenina, i els Estatuts parlaven de socis barons, la qual cosa excloïa les dones. Ja en aquell moment trobem un fet que va més enllà de l’anècdota, ja que la primera dona sòcia del Club, Edelmira Calvetó, va aconseguir aquesta condició malgrat que els Estatuts del 1911 continuaven parlant de socis homes. Això vol dir que la sensibilitat dels dirigents va anar més enllà de la norma, i l’1 de gener del 1913 Edelmira Calvetó va poder inscriure’s al Barça, malgrat contravenir els Estatuts. La sòcia número 86 aconseguia, gràcies a la seva insistència, obrir una porta que ja no es tancaria mai més.
La victòria de Calvetó feia possible que les dones esdevinguessin sòcies de l’Entitat, però a la dècada dels anys vint es faria un pas més, amb la incorporació de les primeres dones que van practicar esport dins del Club. Encara que van ser experiències efímeres, tenen un gran valor, perquè significava un nou pas endavant, la possibilitat de ser practicant activa, en aquest cas a la secció de tennis, un esport que als anys vint es considerava més adient per a l’exercici femení.
Anys 30: la dona vol formar part del món de l’esport
A la dècada del 1930 la presència de les dones a l’esport català va fer un salt qualitatiu, amb la decidida reivindicació del seu paper. Volien formar part del món de l’esport, i una minoria inquieta ho proclamava als quatre vents. El 1928 es va crear a Barcelona el Club Femení i d’Esports, la veritable locomotora d’aquell procés. La presència femenina en l’esport es reivindicava aleshores en una doble direcció. Per una banda, com una reivindicació explícitament feminista, expressada ja en aquests termes. Per l’altra, com un element més per eixamplar els sectors socials del món de l’esport. En aquest sentit, la presència de les dones era una part més del famós lema Esport i ciutadania que va impulsar Josep Suñol i Garriga, que seria president del nostre club el 1935.
Va ser en aquest context que el Barça va impulsar un equip femení a la secció d’atletisme. L’explosió de la presència de la dona al Barça en els anys de la República es completa amb l’elecció per primer cop a la història d’una dona directiva. Es tracta d’Anna Maria Martínez Sagi, directiva l’any 1934 i alhora atleta del Club. Anna Maria Martínez ens porta un perfil de la dona activa dels sectors més avançats de l’època. Era una escriptora i periodista que escrivia sobre esport i dona al diari de Josep Suñol, La Rambla, i que tenia un discurs ben definit. Era un prototipus de dona moderna i culta que no volia renunciar a l’esport.
Retrocés amb el franquisme i impuls amb l’atletisme
Amb el franquisme el paper de la dona va esdevenir totalment subsidiari i subaltern. Es va produir un gran retrocés i la pràctica esportiva femenina pràcticament va desaparèixer a les dècades del 1940 i el 1950. Al Barça aquesta tendència es va trencar als anys seixanta, quan es va reprendre l’atletisme femení, secció en la qual es van començar a assolir triomfs importants i, sobretot, una regularitat que mai abans havia existit. La construcció de la Pista de Gel el 1971 va oferir una possibilitat nova, la del patinatge artístic, desenvolupat per noies, que van incrementar l’actiu de les dones esportistes blaugrana amb un munt d’èxits. També en aquells anys es posa en marxa, per primer cop al Club, la pràctica del futbol femení, que va haver de vèncer moltes resistències i comentaris burletes i que encara es presentava amb un cert menyspreu.
La normalització
A partir dels anys vuitanta, amb la consolidació de la societat catalana democràtica, la dimensió pública de la dona i la lluita per la igualtat va començar a donar els seus fruits, estesos a moltes activitats ciutadanes. El Barça hi ha contribuït amb una normalització en la pràctica esportiva, i també en l’espai emocional blaugrana. Parlar de futbol, patir i gaudir amb el Barça s’ha convertit en un terreny comú i compartit per homes i dones, sense distincions sexistes del passat.
La massa social del Club és formada avui per un 26% de dones, amb una innegable presència a les penyes, algunes de les quals tenen presidentes, un fet inimaginable fa alguns anys. També hi ha un gruix notable de dones practicants, especialment en esports com el futbol, l’atletisme, el voleibol, el patinatge artístic sobre gel i l’hoquei herba. En quantitat limitada, però de manera regular, les dones han estat presents a les juntes del Club, i també n’hi ha entre els llocs executius de l’Entitat.
Vist des d’aquesta perspectiva, el Barça avui pot reivindicar un munt de dones que van fer molt per normalitzar la presència femenina al Club i a l’esport en general. Podem recordar des del gest contra corrent d’Edelmira Calvetó el 1913 fins a Maria Dinarés, la vídua Piera, incansable seguidora, moltes vegades l’única dona, els anys seixanta i setanta. També Maria Teresa Andreu, directiva del Club i impulsora del futbol femení, que va esdevenir directiva de la UEFA; les esportistes que han arribat a participar en els Jocs Olímpics, i totes aquelles que ens han donat triomfs en moltes seccions. Totes elles van ser la gent amb empenta que van fer millor el Barça i que han fet millor la societat.