Sergio Lozano: "El Barça i el Palau no són només casa meva, són la meva llar"

Hi ha jugadors que guanyen títols i d’altres que aconsegueixen una cosa encara més difícil: quedar-se per sempre en la memòria de la gent. Sergio Lozano (9 de novembre de 1988) pertany a aquest segon grup. Gairebé un any després de posar fi a la seva carrera, després de la final del play-off de Lliga contra el Cartagena el juny de 2025, l’etern capità del Barça de futbol sala tornarà aquest divendres al Palau Blaugrana per viure un dels moments més especials de la seva vida.

Després del partit contra el Valdepeñas, el Barça retirarà la samarreta amb el dorsal 9 de Lozano en un homenatge històric. El madrileny es convertirà en el segon jugador de la secció a rebre aquest reconeixement, compartint aquest privilegi amb Paco Sedano. Una distinció reservada a les llegendes que van marcar una època i que van construir una connexió única amb el Palau i l’afició blaugrana.

Com estàs vivint aquestes hores prèvies?

De moment estava tranquil, la veritat. Però aquesta setmana, sabent que s’acosta el moment, estic començant a sentir nervis. Molts amics em pregunten què tal estic, què passarà… i tinc ganes que arribi, però també molts nervis.

Però són més nervis d’emoció, d’incertesa o de tot una mica?

No, no. Incertesa no. És emoció. Sé que serà un gran dia. He viscut moltíssims moments en aquest club, bons i dolents, però mai no m’havia imaginat una cosa així. Qui m’havia de dir que la meva samarreta quedaria per sempre al Palau? És molt bonic.

Què imagines que passarà?

Segurament hi haurà sorpreses. Però intento no pensar-hi massa perquè vull deixar-me portar i viure-ho des del cor.

I què significa per a tu que la teva samarreta estigui per sempre penjada al Palau?

Molta emoció i molt orgull. Penso en el passat i sento que he fet les coses bé. Perquè per ser allà dalt no només n’hi ha prou amb guanyar títols. També has de generar una connexió especial amb la gent i amb el sentiment del Palau. I això és el que més m’emporto: haver connectat amb l’afició i que la gent encara em recordi.

La resiliència ha marcat la teva carrera, amb quatre lesions greus. Sents que aquest homenatge és la recompensa més gran a tot el que has passat?

Segurament sí. He passat moments molt durs. Quatre operacions no són fàcils per a un esportista d’elit. Especialment les dues últimes, quan semblava que tot tornava a anar bé. Però en una etapa de plena maduresa van tornar a arribar les lesions. En l’última, la d’Antequera, molta gent va pensar que seria el meu final. Però els Dracs i tota la gent del Palau van fer que tornés a jugar. Imaginar-me aquell moment em va donar forces per recuperar-me. Vaig tornar a jugar per ells.

Per a tu ha significat molt l’afició del Barça…

Moltíssim, sí. Ja n’hem parlat alguna vegada. En els mals moments, especialment durant les operacions, quan hi havia dolor o incertesa sobre si podria tornar a jugar, sentir aquesta connexió amb el Palau era fonamental per a mi. Imaginar-me sortint per aquell túnel i veient la meva gent —perquè jo això ho considero la meva família— em donava forces per seguir. Aquell suport i aquell alè m’ajudaven moltíssim. En els moments difícils, l’afició ha estat un impuls enorme i aire fresc per a mi. 

Què sents pel Barça?

El Barça és casa meva. Fa 15 anys que sóc aquí. Vaig fitxar el 2010, però el 2011 vaig vestir per primera vegada aquesta samarreta. És la meva llar. Ara mateix, quan penso en casa, penso en Barcelona i en aquest club. Fa poc em van preguntar on em veig d’aquí uns anys. No sé exactament en quin lloc, però sí que sé que em veig al Barça perquè no em veig en un lloc millor. Vull transmetre tot el que he après durant aquests anys i intentar retornar una petita part de tot el que aquest club m’ha donat.

Què creus que t’ha portat a ser entre els pocs jugadors amb la samarreta retirada?

Crec que la meva manera de viure el futbol sala. Sempre amb passió, garra i caràcter. Mai no he donat una pilota per perduda. I crec que la gent sentia que jo era un d’ells quan defensava aquesta samarreta. Aquesta connexió és el que ha fet possible tot això.

Actualment només tu i Paco Sedano teniu la samarreta retirada. Què suposa compartir aquest llegat amb ell?

Si m’ho diuen el primer any que vaig arribar no m’ho hauria cregut. Ell al principi jugava menys, jo acabava d’arribar… i era impossible imaginar una cosa així. Em va ajudar moltíssim en els meus primers anys i hem compartit moltíssimes coses. Sempre hi ha hagut un respecte enorme entre nosaltres. Ha estat una llegenda i un exemple dins i fora de la pista. Per a mi és un orgull que la meva samarreta estigui al costat de la seva al Palau.

Des de fora de la pista, com has viscut aquest any? Tant a nivell personal com professional?

Ha estat una muntanya russa. La retirada no és fàcil. És difícil deixar de sentir aquella adrenalina de sortir pel túnel i defensar aquesta samarreta. Al principi em feia mal veure l’equip des de fora, però amb el temps ho vas assimilant, també amb l’ajuda de la gent que t’estima. I he tingut la sort de treballar amb el filial, on els nois m’ho han posat molt fàcil. M’he sentit molt estimat i escoltat. Ha estat un any de moltíssimes emocions. Difícil, sí, però també bonic.

Què has après?

He après a gaudir de ser simplement jo com a persona. També de la meva família, de la meva filla i de coses que potser abans no podia gaudir igual. Però això no vol dir que no trobi molt a faltar una cosa que m’ha fet tan feliç com jugar a futbol sala.

Com estàs veient l’equip aquesta temporada des de fora? Quines sensacions et transmet aquest Barça?

L’equip està bé. És veritat que s’han escapat dos títols als penals, però, en línies generals, està fent una bona temporada. Quan portes un temps sense guanyar, tot pesa una mica més. Però estic convençut que, quan guanyi el primer, tornarà a encadenar títols. Javi Rodríguez està fent una gran feina i l’equip té moltíssim talent. És un grup jove, amb molt futur. Només necessiten encertar en aquests moments decisius i recolzar-se en la gent del Palau. Ara tenen el factor pista i han de pensar que, si aquí no perden, seran campions de Lliga.

Què t’agradaria que la gent recordés de Sergio Lozano d’aquí a 10 o 20 anys?

Tinc tatuat un lleó i sempre dic que, quan sortia a la pista, era com un lleó: garra, caràcter, intensitat… Segurament no era el jugador amb més talent de la meva generació, però sempre anava fins al final i defensava aquesta samarreta al màxim. Crec que la gent s’identificava amb aquesta manera de viure aquest esport, i això és el que m’agradaria que recordessin.

Si poguessis parlar amb el Sergio Lozano que va debutar al Barça, què li diries?

Li diria que estic orgullós d’ell. Aquell noi que va arribar amb il·lusió ha sabut enfrontar-se a moments molt difícils. Molta gent, després de quatre lesions de genoll a la mateixa cama, s’hauria retirat o hauria baixat moltíssim el seu nivell. I no només van ser les lesions. També va ser viure lluny de casa, perdre una persona tan important per a mi com el meu pare o aprendre a conviure amb tot això sense que afectés la meva carrera esportiva. Crec que sempre vaig respondre de la millor manera que vaig saber: lluitant. I també li diria que gaudís encara més. Perquè tot passa molt ràpid i, quan fas una cosa que estimes tant, un dia t’adones que ja s’ha acabat.

I aquell Sergio de 18 anys, què li diria al Sergio actual si li expliquen que tindrà la seva samarreta retirada?

No s’ho creuria. Vaig tenir la sort d’arribar molt jove a aquest club i des del primer dia vaig voler demostrar que no venia de pas, que volia fer aquí tota la meva carrera. El Barça va apostar per mi quan era un nen i em va ajudar en els pitjors moments. I jo sentia que tot el que tingués a dins havia de donar-ho a aquest club fins al final.

Hi haurà molta gent que t’estima a les graderies. Quin missatge tens per a ells?

Els donaria les gràcies per aquests 15 anys. Sempre dic que la vida és com un tren: hi ha gent que puja i gent que baixa. Però tinc la sort que el meu nucli més proper segueix amb mi des de fa molts anys. També hi ha hagut molta gent que s’ha anat sumant pel camí i, a tots ells, els dono les gràcies perquè m’han donat molt suport, especialment en els moments més difícils. Tot això també és seu. I sé que estaran orgullosos de veure el número 9 penjat per sempre al Palau.

La teva samarreta es queda aquí, però què t’emportes del Barça i que t’acompanyarà tota la vida?

Sense cap dubte, l’estima. L’he sentit sempre: en els bons moments, en les lesions, en les derrotes i en les victòries. Per això dic que el Barça i el Palau són casa meva. No només casa meva, també la meva llar. El lloc on un se sent estimat i còmode. I això és el més gran que m’emporto.

Més notícies aquí