Hi ha lligues que es guanyen amb una superioritat incontestable des del primer dia. I n’hi ha d’altres que s’escriuen des de la resistència, des de la convicció i des de la capacitat de no deixar de creure-hi mai. Aquesta és la història del Barça campió de la Lliga 2025/26. Els de Hansi Flick afrontaven una temporada en la qual havien de demostrar que el joc, els gols i els títols de l’anterior no havien estat només una resposta a l’estímul d’un nou entrenador.

Cinc per sota després del Clàssic a Madrid

I l’inici de curs no va ser senzill. Tot i que en les primeres set jornades només es van deixar dos punts a Vallecas, alguns van començar a dubtar amb la derrota a Sevilla (4-1) i, dues jornades més tard, perdent en el Clàssic de la primera volta al Bernabéu (2-1). Va ser un partit i una derrota dura, que el Barça afrontava sota mínims amb múltiples lesions. Tot i que l’únic defensa absent era Christensen, també faltava l’empenta de Gavi al mig del camp, el talent d’Olmo entre línies, la voracitat de Raphinha o la capacitat anotadora de Lewandowski. I, sota pals, tampoc hi era Joan Garcia, també lesionat.

Tot i els múltiples condicionants, els blaugrana van sortir d’aquell partit en el que seria, a posteriori, el pitjor moment de tota la Lliga. Segons, i a cinc punts del màxim rival. Per a molts, aquell vespre va ser una advertència. Per a aquest equip, en canvi, va ser un punt de partida. Perquè el Barça no es va desviar del camí.

Sense estridències ni reaccions precipitades, l’equip va començar a reconstruir-se des de la pilota, des de la confiança i des de la personalitat que sempre ha demostrat tenir. L’avantatge madridista no va durar massa més. Tres empats i una derrota en cinc partits pels blancs, i una ratxa de nou victòries seguides dels culers van capgirar la classificació. I ara, en el Clàssic de la segona volta, el primer a l’Spotify Camp Nou després de més de tres anys, son campions.

00:59
Una manera de ser, 
una manera de guanyar

Fidels a l’estil

Tot, amb un equip que no va perdre l’estil. Valent, atractiu i desacomplexat. I resilient, i també tossut. Perquè un dels trets més característics d’aquest grup és la seva capacitat inigualable d’encaixar els cops. Perquè la remuntada no va ser només a la classificació, sinó que hi ha hagut fins a sis mostres de remuntades en partits que s’havien posat adversos. Fins a nou vegades, els de Flick han començat per sota, però en sis d’elles han acabat guanyant. 18 punts que molts equips s’haurien rendit a lluitar.

No és una casualitat ni un accident estadístic. És una manera d’entendre el futbol. És la demostració d’un equip que mai abandona la seva manera de fer, fins i tot quan el partit sembla escapar-se. La temporada passada ja havia deixat senyals d’aquesta mentalitat competitiva, amb cinc remuntades que van significar 15 punts salvats. Però aquest curs el Barça ha anat encara més enllà. Ha convertit la fe en una identitat. Fins i tot en els moments més complicats, l’equip ha continuat atacant, pressionant amunt i buscant la porteria rival amb la mateixa convicció. Sense especular. Sense renunciar mai a això que l’ha fet gran.

La Masia: sempre La Masia

Que és, paradoxalment, la confiança en els més petits. Un cop més, i com sempre, La Masia no ha fallat a la seva cita amb la història. Molts d’ells ja eren més que importants, però durant aquesta temporada n’han aparegut quatre més, que estan al Club de la seva vida buscant més oportunitats: Jofre Torrents, Xavi Espart, Tommy i Toni Fernández.

Però és que els tres jugadors de camp més utilitzats són Eric, Cubarsí i Lamine Yamal: pur ADN Barça. Com el de Gerard Martín, en la temporada de consolidació, el d’un Fermín que representa barcelonisme en cada carrera, o el de Gavi i Marc Bernal, capaços de caure, aixecar-se i tornar millor que abans. Però un equip no és campió només pel sentiment. També pels números.

Els números tampoc menteixen

Aquests diuen que el Barça és l’equip que millor ataca i que més marca, amb 91 gols a favor, però és que una de les poques coses que han canviat d’un any a l’altre és el guardià. Perquè, a banda de l’atac, Joan Garcia ha convertit la porteria barceloniosta en un marc pràcticament inexpugnable. El de Sallent, en el seu primer curs de culer, encapçala la lluita pel Zamora, demostrant que el seu fitxatge va ser, és, i serà un encert dels grans.

En definitiva, aquest Barça no serà recordat només pels punts, pels gols o per la classificació final. Serà recordat per la seva capacitat d’aixecar-se. Per competir quan el context era advers. Per continuar creient-hi quan els dubtes creixien. I sobretot, per demostrar que la millor manera de guanyar és fer-ho sense renunciar mai a la pròpia identitat. la Lliga 2025/26 ja és blaugrana.

Més notícies aquí