Fill d’en Joaquim Roca i Laforga, gran campió nacional de la secció d’Atletisme del Barça els anys 20 i 30, que va iniciar en aquest esport els seus dos fills Carles i Joaquim. En Joaquim fill, va destacar en llançament de javelina i en salt de perxa, sent quatre vegades internacional amb la selecció espanyola d’atletisme als anys 50.

Els anys 60 es contractat per el RC de Polo com a preparador físic i entra en contacte en el món de l’hoquei, del que ja forma part destacada de la seva historia.

Després dels Jocs Olímpics de Múnic, el setembre de 1972, en el primer entrenament de la temporada, es va comunicar una notícia que marcaria un abans i un després a la secció d’hoquei del FC Barcelona: el club havia fitxat un entrenador professional. I no era qualsevol. Era en Joaquim Roca i Saurí. Entre els seus mèrits hi figurava haver estat preparador físic de la selecció espanyola d’hoquei. Per primera vegada a la història de la secció, el Barça apostava per un professional que estructurés una escola d’hoquei amb criteri i mètode, com ja feien altres clubs des de feia anys.

L’arribada d’en Quimet havia de ser un revulsiu. I ho va ser. La seva presència va donar consistència i ambició a la vocació esportiva de molts nois que començaven. Amb el seu caràcter afectuós i alhora sarcàstic, expert en les seves estimades «ciències socials» i apassionat fins al moll de l’os per l’esport, captivava voluntats. Tenia un ordre de prioritats molt clar: l’hoquei era gairebé sagrat. Quan algú gosava justificar una absència per un casament, podia deixar anar, amb aquella ironia tan seva: «no m’havies dit pas que et casaves», ridiculitzant amb elegància qualsevol excusa que s’interposés entre el jugador i el compromís amb l’equip.

Però la seva feina anava molt més enllà d’ensenyar a conduir una bola o a perfilar un xut. En aquells primers entrenaments —quan encara era “el senyor Roca”, perquè el tracte de “tu” trigaria anys a arribar— repartia a cada noi una pilota de suro premsat que no es podia perdre. Tots en fila, d’una banda a l’altra del camp, aprenien a dominar-la. Ell al davant, marcant el ritme; els altres al darrere, a un parell de metres, com un petit exèrcit disciplinat. Aquella imatge resumeix una manera d’entendre l’esport: rigor, constància, ordre i exemple.

En Joaquim tenia molta feina. Tan important com ensenyar a jugar era posar ordre a aquella canalla i transmetre una manera d’entendre l’esport i, per extensió, la vida. Va formar grans jugadors, sí, però sobretot va formar persones. Va inculcar respecte, compromís i amor per l’esforç i la feina ben feta. Va saber exercir el seu lideratge amb intel·ligència i fermesa, deixant una petjada fonda i persistent que anà molt més enllà dels vuit anys durant els quals ens va guiar.

Gran persona i gran esportista, havia practicat l’atletisme en la seva joventut i, fins a edat avançada, es banyava tot l’any a les platges de la Barceloneta, fidel a un estil de vida actiu i valent. Aquell esperit resilient era el mateix que transmetia als seus jugadors: el fred, el cansament o les dificultats no són excuses, sinó circumstàncies a superar.

Avui, moltes generacions del món de l’hoquei li són deutores. Dels seus consells, de les seves ironies, del seu exemple constant. Ens queda el record d’un educador en majúscules, d’un professional rigorós i d’un home que va saber posar l’esport al servei de la formació humana.

Descansi en pau en Quimet Roca. El seu llegat continua viu en cada entrenament, en cada bola conduïda amb disciplina, en cada jove que aprèn que l’hoquei —com la vida— demana compromís, passió i caràcter.

La secció d’hoquei del Barça el plora amb emoció sincera i agraïment profund.

Més notícies aquí