Local

40 anys del Barça campió amb Maradona

El mes de juny de 1983 Diego Armando Maradona va liderar un Barça que va aixecar la Copa del Rei i la Copa de la Lliga superant el Reial Madrid en dues èpiques finals

El pas de Diego Armando Maradona pel Barça no va ser, ni de llarg, tan brillant com es podia esperar: tot i l’impacte mediàtic que va suposar la seva incorporació, en les dues temporades que va ser entre nosaltres es van escapar la Lliga i la Recopa. Però entre el 4 i el 29 de juny del 1983, el Barça, liderat per l’astre argentí, va viure tres jornades de glòria davant del Reial Madrid, amb la consecució de la Copa del Rei i la Copa de la Lliga, de les quals ara se’n compleixen 40 anys.

La seva agitada vida personal, la poca entesa que tenia amb la directiva del Club i els entrebancs que va trobar amb l’hepatitis que va patir el desembre del 1982 i la lesió als lligaments del turmell, després d’una dura entrada d’Andoni Goikoetxea el dia de la Mercè del 1983, van provocar la sortida de Maradona del FC Barcelona, només dos anys després de la seva arribada. Tot i això, en els 58 partits que va dur el ‘10’ a la samarreta blaugrana, també va deixar empremta del seu immens talent i va proporcionar moments de glòria al barcelonisme.

La Copa

El primer d’aquests grans moments va tenir lloc la nit del 4 de juny del 1983, a La Romareda de Saragossa: final de la Copa del Rei, amb el Reial Madrid com a rival. Els blancs, amb Alfredo Di Stéfano a la banqueta, arribaven després d’haver perdut la Supercopa, el mes de desembre; la Lliga, en la darrera jornada; i la final de la Recopa, davant l’Aberdeen, tot just un mes abans. El Barça, que entrenava César Luis Menotti, també sense Lliga ni Recopa, es plantava en aquell partit amb la mateixa necessitat de victòria però amb Maradona a les seves files.

El partit va començar amb nervis i ball de bastons: Migueli va fer volar Bonet en una aparatosa topada. El Madrid va tenir les primeres oportunitats però el Barça va colpejar primer en una bonica acció iniciada per Schuster i continuada per Maradona, amb un retall i una passada enrere magistrals, que va coronar Víctor Muñoz. Minut 32, un a zero a favor. Abans del descans, brutal entrada de Camacho a Maradona i, en l’arrencada del segon temps, quan tot feia preveure el dos a zero, errada monumental de Gerardo que serveix en safata l’empat a Santillana. Minut 50, un a un.

La segona part va ser igualment intensa, el Reial Madrid va desaprofitar una clara oportunitat quan Isidro no va encertar sol davant d’Urruti i el Barça, amb Maradona vigilat molt de prop per Bonet, va haver d’esperar el darrer sospir per donar el cop definitiu. El cas és que, quan s’olorava la pròrroga, Julio Alberto va córrer la banda esquerra de La Romareda i va posar una centrada a mitja altura que Marcos va rematar de cap, en un vol preciós, per clavar el 2-1 definitiu.

L’històric gol del recentment desaparegut ‘Pichón’, a més de provocar una icònica botifarra de Schuster, va suposar el primer títol de Maradona amb el Barça. “Marcos ha fet un golàs que m’hauria agradat marcar a mi, però que m’omple igual d’alegria”, comentava l’argentí a la sala de premsa, en referència a la jugada decisiva del partit. “Hem patit molt. El Reial Madrid no ha merescut, a parer meu, l’empat. Però al final hem guanyat. Aquest triomf el dedico a l’afició, que és qui s’ho mereix”, deia també, arribant al cor de la gent blaugrana.

La Copa de la Lliga

Tres setmanes després, els mateixos protagonistes, Barça i Reial Madrid, es van trobar en la final de la Copa de la Lliga. A doble partit i amb l’anada al Santiago Bernabéu. El 26 de juny del 1983 el coliseu blanc va veure Maradona assistint Carrasco per al zero a un, després de salvar la duresa de la defensa blanca en una acció per emmarcar, i, poc després, culminant una jugada per a la història que va suposar el zero a dos.

Va ser una acció de contracop, també amb el Lobo Carrasco com a acompanyant. Aquesta vegada, però, va ser Maradona qui va rebre la passada que el deixava a prop del gol. El Pelusa va salvar la sortida desesperada d’Agustín i, en un gest genial, va esperar l’escomesa de Juan José abans de retallar-lo i provocar que s’estavellés contra el pal de la porteria. Després, només va haver de tocar suaument la pilota per enviar-la al fons de la xarxa.

L’afició merengue es va treure el barret davant del que acabava de veure i va premiar Maradona amb una esportiva ovació. En tot cas, el partit, finalment, acabaria en taules (2-2) després d’una reacció de punt d’honor madridista, que va deixar per a la tornada, tres dies després, la sentència definitiva de la final. El Camp Nou decidiria.

I el que va passar el 29 de juny, a l’Estadi, va ser que el Barça va guanyar (2-1) en un partit en què va ser molt superior. Maradona va fer el primer gol, transformant un clar penal que li havien fet a Schuster, i Alexanco va signar el segon, rematant de cap una falta lateral servida per Julio Alberto. Havien passat només 25 minuts i tot feia pensar que la nit acabaria en golejada. El Barça, però, no va forçar la màquina i, a deu minuts del final, va encaixar un gol de Santillana que va deixar el marcador en una victòria mínima. Suficient, però, per confirmar el segon títol del Barça de Maradona. “M’emporto  cap a Buenos Aires una alegria immensa per aquests dos títols i per aquesta afició única. Estimo aquesta afició!”, va deixar anar el mite del futbol a la sala de premsa, després del partit.

Carrasco: "Amb Maradona podríem haver marcat una època"

Francisco José Carrasco (Alcoi, 1959) va jugar al Barça durant onze temporades, en dues de les quals va coincidir amb Diego Armando Maradona. Assegura que l’astre argentí “desafiava la física amb el seu joc” i que era un noi “humil i observador perquè encara no havia declarat el seu regnat en el futbol mundial”. “Fa molta ràbia no haver pogut marcar un cicle amb Maradona al Barça. Podríem haver marcat una època”, assegura Carrasco.

Més notícies aquí