El Barça, històricament resilient
No escapa a ningú que les circumstàncies a què està portant el coronavirus interpel·len sobre com sortir-se'n de moments especialment complicats. És obvi que no serà fàcil, tant per la intensitat com per la novetat del repte al qual s’enfronta el Barça en particular i tota la indústria de l’esport en general, sense oblidar que, per damunt de tot, aquesta és una crisi sanitària que està colpejant la vida de moltes persones i que la salut és el que més importa. La prioritat del Club està sent preservar la salut dels seus socis, penyistes, aficionats i empleats, però la responsabilitat dels dirigents i dels gestors de l’Entitat, paral·lelament, és trobar també solucions per pal·liar els efectes econòmics que està provocant la pandèmia que ha paralitzat l’esport mundial.
Dit això, és evident que en la seva llarga història, el Barça n’ha vist de tots colors i s’ha enfrontat a reptes molt complicats que fins i tot han compromès la seva supervivència, però certament sempre se n’ha sortit i per això ja acumula 120 anys d’història. En aquesta història hi trobem exemples d’una enorme capacitat de resiliència, d’adaptació a circumstàncies difícils, i finalment de recuperació, de superació de les dificultats. Hi ha hagut moments en què fins i tot estava amenaçada l’existència del Club, però sempre es va trobar la manera d’assegurar la continuïtat. Vegem-ne tres moments transcendentals.
1908. A punt de desaparèixer, però reneix amb un camp nou
El primer moment crític en la història del Club va arribar ben aviat, el 1908. L’entitat només tenia nou anys de vida, i l’empenta de molts dels fundadors s’anava apagant. No era un fenomen específic del Barça, sinó que succeïa en molts dels clubs barcelonins que havien nascut en el tombant de segle. Els fundadors havien creat el Club per jugar a futbol, però s’anaven fent grans, i ara calia trobar qui no només volgués jugar, sinó també gestionar el Club. La crisi es va concretar en una pèrdua de socis, i es va arribar a convocar una assemblea per acordar la dissolució del Club.
Era el desembre del 1908, quan quedaven només una trentena de socis. Va ser aleshores quan Joan Gamper, que, tot i ser fundador, no havia ocupat mai la presidència, va intervenir en aquella assemblea per dir que no es podia deixar morir el Club, i es va oferir a salvar-lo acceptant-ne la presidència. La decisió de Gamper va ser vital. Va anar a buscar casa per casa els antics socis i els va convèncer que era possible tirar endavant. I no solament això, perquè la nova empenta liderada per Gamper va suposar, de fet, un salt endavant en la vida del Club, que es va institucionalitzar. Superant aquella crisi, el Barça va fer un salt endavant que es va concretar ràpidament amb el camp del carrer de la Indústria, inaugurat només tres mesos més tard d’aquella assemblea que havia de dissoldre l’Entitat.
1925. La inèdita experiència d’un club clausurat governativament
En la història del Barça el període del 1918 al 1929 es coneix habitualment com la primera Edat d’Or. L’equip ho guanyava tot i l’Entitat va fer un nou salt endavant i va triplicar els socis en poc temps, alhora que va construir l’estadi de les Corts, el 1922. Tot i aquesta dinàmica tan positiva, la vida del Club va patir un sotrac que ningú podia imaginar. El 1925 es va organitzar un partit amistós entre el Barça, com a campió de Catalunya, i el Júpiter, campió de la segona categoria.
L’enfrontament es feia com a homenatge a l’Orfeó Català i no es podia preveure cap problema. La qüestió és que van ser convidats al camp una unitat de la marina britànica que era al port, que en deferència a la invitació va interpretar l’himne britànic i l’himne espanyol. El primer va ser aplaudit respectuosament, però el segon va ser rebut amb una sonora xiulada, perquè el públic l’associava a la Dictadura de Primo de Rivera, que entre altres coses havia dissolt la Mancomunitat de Catalunya.
La reacció de les autoritats va ser la clausura de l’activitat del Club durant sis mesos. El cop era molt dur, amb les oficines tancades, sense els abonaments de les quotes dels socis, amb el camp clausurat i sense activitat esportiva. No obstant això, el Barça va superar la situació: els socis es van mantenir fidels a l’Entitat, els jugadors tampoc van abandonar-la, i la majoria de clubs catalans van voler ser solidaris amb el Barça, fet pel qual van ajornar l’inici del Campionat de Catalunya fins al final del període de suspensió. Per tot plegat, el Club va superar el tancament i va seguir la seva dinàmica d’èxits esportius.
1936-1939. La supervivència, malgrat la guerra
El tercer moment en què va perillar la supervivència del Club va ser més llarg, i és el de la Guerra Civil del 1936-1939. El primer cop dur va ser la mort del president Suñol a mans de soldats franquistes els primers dies del conflicte, al mateix temps que el Club va haver de ser intervingut pels seus treballadors per evitar que fos col·lectivitzat per un sindicat aliè.
La guerra va suposar la reducció dràstica de les competicions i va provocar també la pèrdua de més de la meitat dels socis, que marxaven al front o no tenien possibilitats econòmiques. Sense ingressos regulars era molt difícil mantenir un equip professional. En aquestes circumstàncies tan difícils un empresari català resident a Mèxic va oferir un contracte per disputar diversos partits en aquest país, que després es van perllongar amb uns altres als Estats Units. Aquella gira americana de l’estiu del 1937 va generar uns ingressos que es van dipositar en el retorn a París, i que van ser fonamentals per a la represa del Club en acabar la guerra. A més, el Barça també es va salvar gràcies als socis que van ser-hi fidels fins al final del conflicte i pels treballadors i directius que van mantenir la continuïtat institucional, malgrat la decadència de l’activitat esportiva causada per la guerra. Tot això va permetre que, tot i tenir-ho tot en contra, el 1939 el Club pogués reprendre l’activitat. Certament, amb tots els condicionants que imposaven les autoritats franquistes i la necessitat d’adaptar-s’hi, però el Barça no va desaparèixer, i ràpidament va ser entès com un símbol de la resiliència de la societat catalana.
Tres exemples diferents de moments difícils de la història del Club, ja fos quan l’empenta inicial defallia, ja fos quan les autoritats van clausurar l’Entitat temporalment, o quan va haver de fer front a la Guerra Civil. Problemes diferents, però que amenaçaven la continuïtat del Barça. I també les respostes del Club, amb socis, treballadors i dirigents com a protagonistes que es van saber adaptar a situacions greus i van aconseguir sortir-se’n. Gràcies a moltes generacions de barcelonistes, que van estar al costat del Club en els moments més difícils, el Barça va continuar creixent fins a convertir-se en el que és avui en dia, un dels clubs referents del món de l’esport.