Cent partits gràcies a una derrota

Sempre amb un somriure per davant. Aquesta sol ser la carta de presentació de Bruno Granell, jugador del Barça Rugby, que aquest cap de setmana disputarà el partit número 101 com a blaugrana.

Granell, lluny de ser un jove esbojarrat, és un jugador que qualsevol tècnic el voldria en el seu planter. No només per la seva capacitat d'adaptar-se a bona part de les posicions de tres quarts -fins i tot en la posició de 10, on va disputar el seu primer partit-, o per ser jugador de formació, sinó per ser un bon company, capaç de fer riure els més joves i de ser oient i confident dels més experimentats. Pel que fa a tot el que passa fora del camp, "crec que puc unificar a tothom", assegura Granell, que no dubta a reconèixer que el rugbi no és el seu principal objectiu a la vida, però sí un lloc "al qual vinc a donar el màxim per gaudir".

Davant el Salvador, el de Sant Cugat va arribar a la centena d'enfrontaments amb la samarreta blaugrana, mentre que demà -davant el Bathco Rugby de Santander- trencarà una barrera que pocs han aconseguit (l'últim va ser Omar Miniño, actualment baixa per lesió, que va arribar a la xifra de 110 partits).

La fase d'ascens

El camí de Bruno Granell al Barça Rugby neix a partir de la derrota del "club de tota la meva vida", afirma el jugador català. "Després de perdre aquesta fase d'ascens, Maño" -Ricardo Martinena, exentrenador del Barça- "em va trucar i va ser quan vaig deixar el Sant Cugat, el club en el qual vaig començar", explica.

En aquest partit, el Barça tornava a la màxima divisió estatal. Bruno Granell renaixia per fer el salt a la Divisió d'Honor i començar una carrera que l'ha portat a disputar una final de Copa fa menys d'un any.

Recorda amb especial importància el seu primer assaig a la Divisió d'Honor. Jornada 4. Barça - Pozuelo. Minut 52. Pilota interceptada pel veloç ala, que s'escapa fins a la zona de marca. Demostració de potència i velocitat. "L'entrenador em recriminava que no defensava bé perquè sempre intentava anar a robar", explica Granell entre les rialles d'un record especial per ser el primer assaig, però també per ser una història que li dona la raó davant un entrenador.

Després d'aquesta marca, el de Sant Cugat va passar a ser titular indiscutible de l'equip culer. Cent enfrontaments més tard (96 de Lliga i 4 de Copa), el català només ha estat suplent dues vegades: les seves dues primeres convocatòries amb el Barça. Des d'aleshores: sempre titular.

En quatre de les seves cinc temporades a Primera Divisió ha disputat, com a mínim, el 94 per cent dels minuts (aquesta temporada càrrega a les cames amb el 96,9% dels minuts possibles). Això implica més de 1.600 minuts per temporada.

Tot i les dades, Granell reconeix que "fa uns anys no hi havia tanta competitivitat, era més fàcil guanyar-te el lloc. Ara que estem envoltats de jugadors com Bautista Güemes, Martín García, Franco Velarde, etc. la cosa es complica".

El millor: la Copa; el pitjor: la família i la moto

Potser per casualitats de la vida o perquè així ho va voler el destí, en el partit més especial per a ell fins al moment, Granell va anotar un assaig semblant a la seva primera marca. Final de la Copa de Rei 2019. Barça - Alcobendas. Minut 57. Una intercepció que acaba en una marca que posava als de Sergi Guerrero a un sol punt del conjunt madrileny i que seria el preludi de la remuntada frustrada, en l'últim minut, dels blaugrana. "En aquell moment no t'ho creus, només saps que està passant i penses a plantar aquella pilota", explica Granell, el qual una de les primeres coses que va fer, després del fatídic xiulet final, va ser abraçar-als seus pares i la seva parella, la Gal·la, la qual, així com ho va ser per a Dalí, és una peça fonamental en la història del jugador centenari: "Quan va acabar el partit ens vam adonar que, tot i haver perdut, havíem aconseguit alguna cosa important. Ningú s'esperava això, del Barça. La família em felicitava, però jo només volia agrair-los tot el suport que m'han donat. Els meus pares han estat vitals perquè continués en moments de dificultat i la Gal·la, bé, la Gal·la és la que m'aguanta, la qual sense posar ni un "però" s'ha adaptat al meu estil de vida. L'únic que puc fer jo és agrair-li".

Com tota passió, el rugbi amateur comporta sacrificis. Hores d'entrenament, viatges cada quinze dies, partits gairebé cada setmana ... "Deixes moltes coses per aquest esport, per ser aquí vivint tot això", assegura Granell, que reconeix tenir una espina clavada per no poder gaudir més de la família i de la seva moto.

Un futur llarg en el rugbi

Amb 27 anys, les expectatives de futur del professor de l'escola Santa Isabel de Sant Cugat no es rebaixen per a res: "No et negaré que vull estar lluitant per la Lliga, no sé si aconseguirem guanyar un títol algun any, però crec que hem d'arribar, en un futur no molt llunyà, a una semifinal". Això sí, per seguir, Granell necessita que "les coses em segueixin il·lusionant". Si això passa, hi haurà Bruno Granell "fins als 150, 200 o els partits que m'aguanti el cos".