“Per què en diem ‘futbol femení’? No és futbol igual?”

“Per què en diem ‘futbol femení’? No és futbol igual?”

Veteranes i jugadores actuals del FC Barcelona intercanvien reflexions sobre el paper de la dona en l’esport

“Anteayer, en el campo del Español, jugóse el primer partido de fútbol entre respresentantes del sexo débil, que en dicho día se parangonaron con el fuerte [...] Esta primera actuación de la mujer en el viril fútbol, no nos satisfizo, no sólo por su poco aspecto deportivo, sino que también porque a las descendientes de la madre Eva, les obligaba a adoptar tan poco adecuadas como inestéticas posiciones, que eliminan la gracia femenil”.

Així relatava Mundo Deportivo la primera crònica de futbol femení que s’ha trobat en premsa espanyola. Era 1914. El futbol femení encara estava lluny de ser reconegut i regulat, i encara més lluny de ser socialment acceptat. De fet, no va ser fins l’any 1980 que la Federació Espanyola de Futbol va reconèixer-lo oficialment. Avui, per sort, és una altra història. Una història que ha suposat una batalla constant. Però també és una història que encara no ha acabat.

Parlem amb dues exjugadores de l’equip femení pioner del FC Barcelona i membres de l’Agrupació Barça Jugadors, Carme Nieto (68) i Glòria Comas (70), i amb dues jugadores del primer equip actual, Leila Ouahabi (23) i Olga Garcia (24). Nieto i Comas van debutar al Club en els últims anys del franquisme, en un règim masclista que relegava la dona a l’espai privat. Al 2016, Ouahabi i Garcia gaudeixen d’unes condicions força diferents a can Barça. Veus d’ahir i d’avui intercanvien per a la web de l’ABJ experiències i reflexions al voltant de la situació de la dona en el futbol.

 

Com reaccionava la gent quan els dèieu que jugàveu a futbol? I com reacciona ara?

GLÒRIA. S’ho prenien a broma, com si ens hagués agafat un capritx. El meu marit no volia que treballés i ho considerava el meu entreteniment, allò que em “mantenia ocupada”.

OLGA. Ara és diferent. La gent reacciona molt bé, estem reconegudes. Per a mi és un orgull dir que sóc jugadora de futbol.

Potser també hi ajuda el fet que jugueu al primer equip del FC Barcelona.

LEILA. I tant. No en tots els equips podríem viure del futbol. Moltes futbolistes han de compaginar estudis o treball amb l’esport.

O. A més, l’estructura que existeix aquí per a l’equip masculí beneficia directament el femení, independentment que després els nostres resultats acompanyin.

Però encara no esteu a la mateixa alçada.

O. Estem en el camí. Ara omplim estadis amb 17.000 persones en Champions. Queda molt per fer, però tot arribarà.

El Club us està ajudant?

O. Sens dubte. És qui ha fet l’acció principal per tal que tot avanci. Fins i tot diria que el fet que el Barça hagi  professionalitzat la secció femenina ha obert una porta a la primera divisió femenina en general. S’està apostant pel futbol femení, està creixent: ja no és una mera secció dins del club sinó que és una secció establerta. El Madrid té previst professionalitzar-lo l’any que ve, i això també mourà fils: un Barça-Madrid vendrà molt.

Creieu que els mitjans de comunicació us han donat el tracte adequat?

O. Existia l’estereotip de que el futbol femení “ni és futbol, ni és femení”. Ara, això ja no passa: tenim tres pàgines a l’Sport, tres al Marca, a Mundo Deportivo... la informació del futbol femení ja no és un fet puntual sinó que el públic té accés a tot el que fem: resums de cada partit, viatges amb Champions...

L. El fet que es televisi també ens dóna molta visibilitat.

CARME. Clar. Una vegada el Barça ha professionalitzat la secció femenina, els diaris s’han afanyat a fer-ne pàgines.

Però el futbol encara es relaciona amb esportistes homes. Igual que el vòlei o la gimnàstica amb esportistes dones...

O. Sí, també perquè fa relativament poc que el futbol femení està establert. És un peix que es mossega la cua.

G. Jo el que no entenc és per què encara en diem ‘futbol femení’. No és futbol igual?

Cert.

G. I ara encara, que als mitjans es tracta seriosament, no com abans, que semblava un “tebeo”. Recordo que una vegada vam guanyar un partit i van titular “Ganaron por guapas”. Imagina’t!

C. Ui, de titulars així en tenim per donar i per vendre. En un partit a la Glòria se li van trencar els sostenidors i a la Revista Barcelonista van fer-ne broma: “En el primer cambio hubo una lesión de ligamentos... de sujetador”.

Déu n’hi do. Tot i que ara també hi ha titulars que menystenen les dones atletes, tot objectificant-les sexualment i passant per alt el seu rendiment esportiu. Als últims Jocs Olímpics se’n va parlar força.

L. Sí, i no ens agrada veure-ho. Continua havent-hi molts comentaris masclistes als mitjans i a les xarxes socials. Com a dones esportistes hi estem frontalment en contra, però poc hi podem fer. És millor ignorar-los i donar-los com menys ressò millor.

L’afició es porta bé en aquest sentit?

L. En algun partit hem sentit comentaris masclistes des de les graderies, però en el camp no et pots permetre cap distracció. Si estàs competint i t’agredeixen verbalment, has de contenir-te i concentrar-te en el joc.

O. Ens han educat per tal que ens entri per una orella i ens surti per l’altra. En qualsevol cas, gairebé mai ens han dit res.

I quaranta anys enrere?

C. Era molt diferent. La nostra afició venia a veure el trosset de cames que ensenyàvem. Els interessava més el nostre cos que veure com jugàvem. Ens cridaven “¡tía buena, vaya culo!”

G. També ens suggerien que ens en tornéssim a la cuina.

Buf.

C. Un dia, no recordo en quin diari, va sortir una entrevista amb un metge que deia que era contraproduent que les dones juguéssim a futbol perquè no podríem tenir criatures. Clar, eren declaracions d’un metge i molta gent les donava per bones.

G. A aquest senyor li hauríem d’ensenyar una foto de totes les criatures que hem tingut entre totes!

El Club us va donar el suport que necessitàveu?

G. Econòmicament, sí. Però, per exemple, van trigar molt a fer-nos equipació pròpia. Dúiem les samarretes que sobraven dels homes. Quan buscàvem patrocinadors, ens van suggerir marques de compreses, mentre que als homes els patrocinaven marques de licors.

C. Però vam tenir molta sort amb el president d’aleshores, Agustí Montal, que va jugar-se-la apostant per una secció femenina en un moment en què ningú més ho feia. Va tenir molta gent en contra. Però clar, vam estar deu anys jugant de manera no oficial, fins que vam ser reconegudes.

Deu anys! D’això se’n diu picar pedra.

G. Sí. Ens agradava jugar a futbol, però també estàvem allà a mode de reivindicació. Bullíem quan ens deien que allò no era per a nosaltres.

C. Vam trencar les normes, vam posar la primera pedra.

I per què vau deixar-ho?

 C. Jo em vaig quedar sense vacances a la feina. Entrenàvem a les 10 del matí, i vaig gastar, a còpia d’hores, tot el mes de vacances. Després de nou mesos ja no vaig poder jugar més.

G. Jo em vaig quedar embarassada.

Leila i Olga, us imagineu haver de renunciar al futbol per raons així?

O. No, per res del món. A més, tenim la gran sort que les nostres famílies ens han recolzat, a nivell de despesa en temps i diners. Hem estat un gran dispendi per a elles: els meus pares m’han acompanyat a entrenar a l’Hospitalet des que sóc petita. Jo sóc de Dosrius, i la Leila de Vilassar de Mar. Això acaben sent moltes hores i molts litres de benzina.

L. Però sobretot, penso que si no hem de renunciar al futbol és perquè elles [Nieto i Comas] i totes les jugadores de la seva generació ens van aplanar el camí.

O. Exacte. Elles no van tenir cap recompensa. Ens van obrir un camí del qual ara nosaltres ens enduem tots els beneficis. Però el que van fer elles s’ha d’aplaudir.

G. Us considerem les nostres nétes. I també és gràcies a vosaltres que ara estem reconegudes: han passat anys que ningú sabia res de nosaltres.

Glòria i Carme, us imagineu poder jugar a futbol en les condicions actuals?

C. Jo no m’ho imagino!

G. Buf... hauria estat de conya!

I les properes generacions, amb què es trobaran?

O. Igual que nosaltres ens estem beneficiant de la lluita d’elles, espero que les nenes que vénen siguin les que vegin com el futbol femení s’equipara al masculí. Encara que ara ens trobem en un moment bo i còmode, hem de seguir empenyent. Anem a poc a poc, però anem avançant.    

Força Barça
Força Barça

Relacionat Amb aquest contingut

Tanca l'article

Relacionat Amb aquest contingut