Joan Saubich: “Estic com si hagués tornat a casa”

Després d’un periple a Osca, l’extrem Joan Saubich ha tornat aquesta temporada a la disciplina blaugrana. Saubich ja coneixia com era el primer equip blaugrana, ja que era un dels joves del filial que formava part de les convocatòries del primer equip, però ara en un rol diferent explica com viu aquesta nova etapa.

Com està vivint el seu retorn a Barcelona?

“Bé, estic molt a gust, estic com si hagués tornat a casa. Vivint coses que ja havia viscut amb més protagonisme”.

“Han canviat molts jugadors des de la meva darrera època. L’essència és que és el Barça. Només entrar al vestidor ja veus la professionalitat de tothom. Aquí tothom s’ho pren molt seriosament”.

“L’estil d’entrenament, el model de joc, l’ambient, continua sent molt bo, i l’equip, molt guanyador”.

De la seva etapa fora de Barcelona, què n’ha après?

“Que com al Barça no s’està enlloc. Marxes fora i aprens a buscar-te la vida. És un altre món el que estàs vivint. Els viatges són diferents, estàs lluny de casa… He après a buscar-me la vida, també a la pista, és molt diferent. A Osca tenia protagonisme, m’arribaven moltes pilotes i les que no arribaven me les havia de buscar jo”.

“Aquí és un altre rol. T’has d’adaptar, és un rol més específic, ja que, en tenir tants jugadors de gran nivell, fa que t’especialitzis i has de fer-ho molt bé”.

I es troba còmode amb el seu nou rol?

“Em trobo a gust amb el meu rol. En Pasqui em coneix molt bé. Fa molts anys que em va agafar, que em va entrenar. Sap com sóc i no em demana res que no sàpiga fer i em demana allò que ser fer millor”.

“Jo haig de complir, he de fer tot el pugui amb totes les ganes possibles i intentar fer-ho el millor possible”.

Vostè va ser un dels que va començar el projecte de joves jugadors que Pasqui va arrencar a la Residència Blume. Quin record té d’aquella etapa?

“El projecte va arrencar fa set anys. Vaig venir amb Rodrigo Corrales (ara a Osca), Javi García (Nantes) i després van venir Gonzalo Pérez de Vargas (Tolosa), Álvaro Ruíz (Granollers), Aitor Ariño i David Balaguer. Tot va arrencar allà a la Residència Blume. Ens entrenàvem matí, tarda… Va ser un gran sacrifici per poder algun dia arribar a l’elit”.

“Jo ho veia a anys llum arribar al primer equip, vam treballar molt i al final la feina ha sortit. Parlava fa uns dies amb Ariño i ens fixàvem que quasi tots hem arribat a dalt amb esforç, implicació i ganes”.

Com viu la pressió de ser jugador del primer equip del Barça d’handbol?

“La pressió te la treus de sobre jugant i fent la teva feina. Ja saps que la gent et fa favorit de tot. Aquí no ho pensem. Hi ha molta feina per fer. La feina es fa a poc a poc. No pensem que el primer dia ja hem guanyat tots els partits”.

“L’equip ha de treballar, ja que hi ha moltes coses a ajustar. Sí que tenim l’obligació de lluitar per tots els títols, som qui som i tenim l’equip que tenim”.

Vostè que conviu cada dia amb jugadors que ho han guanyat tot en el món de l’handbol, on està el secret per mantenir l’ànsia de guanyar?

“La gent de l’equip és guanyadora de per si, veus que aquí es competeix per guanyar els partits d’entrenament. La gent va a totes i això es transmet a la pista, gent molt competitiva que no perd mai les ganes. Estar al Barça, amb el que representa, fa que la gent sigui més competitiva”.