Marta Unzué, Ràfols i Melanie: la veu de l'experiència

Quan Melanie Serrano va fitxar pel primer equip del Barça, el 2003, amb només 14 anys, la realitat del futbol femení blaugrana era més aviat precària. El Club aportava principalment la roba i les instal·lacions. S’entrenava als camps annexos del Miniestadi, entre un grapat de joves i en horaris intempestius. Aquesta andalusa amb esquerra de seda es desplaçava des de Blanes en tren i metro per entrenar-se, i es perdia habitualment les parts finals de les sessions per tal de poder tornar a fer el viatge de tornada a casa. Així, quatre anys.

Uns temps en què el Barça estava condemnat a bregar per eludir el descens, amb jugadores molt veteranes i, a vegades, amb cops d’efecte fallits com ara la contractació de la mexicana Maribel Domínguez, ‘Marigol’. La portera Laura Ràfols i la navarresa Marta Unzué arriben al Club en aquesta època, procedents de l’Atlètic Vilafranca i de l’Osasuna respectivament. “Sabia que el Barça era dels que lluitava per no baixar i que no era un club dels potents de la Lliga. Però jo sempre havia estat del Barça, venia amb la meva germana a estudiar i la il·lusió era ser aquí”, explica la polivalent migcampista, actual capitana.

La predicció de Xavi Llorens

L’entrenadora Natalia Astrain, gran valedora de les tres futbolistes, va ser rellevada el 2006 per Xavi Llorens. “I el primer any, descens”, explica Unzué. Afegeix: “Més tard, em vaig assabentar que el míster havia dit al meu pare que a la primera temporada baixaríem, que a la següent tornaríem a pujar i que al cap d’unes quantes més guanyaríem el primer títol. Ho va clavar”. La carismàtica Ràfols també ho va escoltar: “Nosaltres no dèiem res al Xavi, però pensàvem: Com pot ser?”. En perdre la categoria, Melanie Serrano, Laura Ràfols i Marta Unzué són pràcticament les úniques supervivents d’un equip en desintegració, que llavors treballava en els terrenys municipals de L’Hospitalet Nord.

La Mel no les tenia totes. “Hi havia ofertes, volia créixer i guanyar coses. Vaig preguntar al Xavi pels plans de futur. Em va dir la seva proposta i que el Club apostaria per nosaltres. Vaig confiar en ell i em vaig quedar aquí”. Vist en perspectiva, ho té clar: “Xavi Llorens és el referent, el punt d’inflexió”. Sota la batuta d’aquest entrenador profètic arribarien els èxits: les últimes quatre Lligues i tres Copes.

El cop d'efecte

“Un cop ascendits de nou, a cada temporada vam estar progressivament una mica millor a la classificació. Quedàvem entre les vuit primeres. Fins que es va fitxar gent amb experiència i vam arribar a la final de la Copa del 2011. Vam guanyar l’Espanyol i va ser el primer títol. D’aquí en endavant la mentalitat va canviar. Érem molt bones, però ens faltava creure’ns que podíem vèncer”. Per Ràfols és el moment més especial: “El sentiment d’aquella primera Copa, després de set anys aquí, sent teòricament inferiors a l’Espanyol, no l’he tingut amb cap altre. I això que la primera Lliga va ser una passada”. “També em quedo amb la consecució de la segona Lliga, a San Mamés, davant 30.000 espectadors”, apunta Melanie.

L’equip ja s’havia mudat a Sant Joan Despí i el Club li començava a picar l’ullet. Des de llavors, el Femení barcelonista no ha parat de créixer, s’ha convertit en el rival que cal batre a l’Estat i s’ha fet un nom en el panorama europeu. A l’estiu passat va fer el salt a la professionalització. La Ciutat Esportiva és la seu on les jugadores esmorzen, s’entrenen, dinen i disposen dels serveis necessaris per assolir el màxim rendiment esportiu. Des d’aquest punt de partida es projecten nous horitzons. Cada vegada amb més dificultat i pressió. I amb la màxima responsabilitat i autoexigència. “Si seguim aquesta dinàmica, arribarà la Champions”, pensen la Melanie i la Marta. La Laura va més enllà: “El límit el posarem nosaltres i, de moment, no en tenim. Hem perdut tant que no ens cansem de guanyar”.