Luís Suárez

Fitxat del Deportivo de la Corunya, “el gallec d’or” com ben significativament era conegut, era un interior esquerra que ho tenia tot com a futbolista: tècnica superior, habilitat insuperable amb la pilota als peus, visió privilegiada del joc i gran capacitat rematadora. Principalment, però, destacava per la seva elegància en el joc. D’ell s’hagués pogut dir que podia jugar amb esmòquing. El Barça del tècnic Helenio Herrera (1958-60) deu bona part dels seus èxits al segell del fi migcampista gallec, que tanmateix va haver de suportar la pressió d’una artificiosa campanya mediàtica i popular que va dividir als afeccionats culers entre partidaris de la seva persona (suaristes) i de Kubala (kubalistes), quan en realitat els dos cracs eren bon amics. L’any 1961, poc després d’haver guanyat la Pilota d’Or (fins ara és l’únic jugador espanyol que ha aconseguit aquest important guardó), la crisi econòmica que patia el Club va forçar el seu traspàs a l’Inter de Milà per 25 milions de pessetes. Això va succeir en el moment més inoportú, cinc dies abans de la desgraciada final de la Copa d’Europa que el Barça va perdre davant el Benfica, a Berna. Ja desvinculat del FC Barcelona, va assolir la glòria a l’equip italià, amb dues Copes d’Europa i molts altres títols.